Dissabte, 20 De Octubre De 2018
Plaça Estudis, 1, 
Els Plans de Sió - 25212
Telèfon: 973 520 030 Fax:

PETITA INTRODUCCIÓ A LA HISTÒRIA DEL MUNICIPI DELS PLANS DE SIÓ

 

 

Introducció

 

            Cal advertir que el text que segueix a continuació no és ni vol ser la “història” d'aquelles poblacions de la Segarra que, actualment, formen part del municipi anomenat els Plans de Sió.

            És evident que, per escriure una història, caldria comptar o bé amb diversos estudis monogràfics aprofundits o bé amb el resultat d'una ampla investigació documental. O, encara millor, amb totes dues coses. En sentit estricte, ni existeixen aquelles, ni s'ha realitzat aquesta.

Per aital motiu, no es pretén altra cosa sinó oferir una sèrie de dades que corresponen a poblacions concretes i a moments històrics determinats, dades que no ens és lícit extrapolar més enllà de l'espai i del temps a què fan referència d'una manera concreta.

En aquest ben entès, podem dir, doncs, que si bé no oferim la “història” dels Plans de Sió, sí que sintetitzem algunes dades històriques corresponents als pobles d'aquesta agrupació, les quals poden ser d’interès.

 

Els poblaments originals

 

             La península Ibèrica, Catalunya i les nostres comarques han estat habilitades des del paleolític inferior. Al llarg de mil·lennis i mil·lennis s'anà configurant l'home intel·ligent del paleolític superior u els seus descendents, lentament anaren gaudint de les descobertes i manifestacions culturals que s'anaren donant al Pròxim Orient. Totes aquestes influències, a més de les procedents dels indoeuropeus, fenicis, grecs i cartaginesos foren, per dir-ho d'alguna manera, assumides pel tarannà de cadascun dels pobles autòctons peninsulars originant la pluralitat cultural de l'anomenada civilització ibèrica. Les nostres contrades esdevingueren la zona de confluència entre lacetans, que ocupaven una part de la comarca l'Urgell, la Segarra, l'Anoia i el Bages, i els ilergetes que habitaren la resta de les terres de ponent, àdhuc la franja d'Aragó.

Encara que no s'hagin sistematitzat les excavacions en alguns indrets dels Plans de Sió i hagin estat escadusseres a la Segarra, l'estructura aturonada del dit altiplà hagué d'afavorir llurs assentaments. És evident que les zones habitades foren nombroses, però, els seus poblats eren petits. La seva estructura urbanística era d'un carrer únic o una plaça; inicialment no estaven emmurallats i a una relativa proximitat hi havia alguna font o rierol. Les parets eren de pedra a la Segarra i a ala plana d'Urgell de tàpia; l'aigua de la pluja es recollia en cisternes per al consum humà; els gra s’emmagatzemava en sitges. S'ha trobat instruments i peces de ferreria, pesos de teler, fusaioles i mesures en molts dels nostres tossals, Utilitzaren molta ceràmica en forma de vasos, bols, copes i plats de forma campaniana autòctona. També s'ha descobert vaixelles antigues am figures roges i altres peces de decoració ibèrica procedents dels País Valencià. També es coneixia el treball del vidre. Per altra part, sembla que existia una estructura social on es respectava la propietat, circulava moneda i es coneixia l'escriptura.

 

El poblament prehistòric i antic als Plans de Sió

 

-        Els pallers de pedra de l'Aranyó

Es tracta de dues roques d'arenisca molt erosionades. Estan ubicades al pla, voltades per camps de conreu. Estan a 400 m al sud de l'Aranyó. No sabem si hi foren transportades o bé si responen a qüestions purament geològiques. Cal dir que el tipus de pedra és propi del país. No tenim restes arqueològiques que estiguin relacionades amb aquestes. Tampoc podem establir la seva cronologia. Se les relaciona amb una llegenda molt estesa popularment.

 

-        Pelagalls

A la sortida de Pelagalls, en el camí que va d’aquesta localitat a Mont-roig, fou trobat un possible túmul de pedres que fou partit pel camí. Quan a restes materials s'ha trobat un tros de fèmur humà,fragments de cendres. Gairebé tots els fragments ceràmics són decorats: pessics, unglades, talls o paral·lelograms.

Es classifiquen dins la cultura argàrica, o sigui, a l'edat eneolítica. Posteriorment s'ha demostrat que dita cultura no havia arribat a les contrades catalanes. La seva cronologia s'ha d'incloure dins d’edat de bronze.

 

-        Pleta de Queral

Jaciment ubicat a 700m al sud de Concabella. Està força malmès per l'acció de la guerra civil i per la continuada expoliació per part d'aficionats. Hi ha una gran quantitat de forats realitzats al voltant d'unes lloses clavades a terra i que sobresurten del sòl. Aparentment semblen enterraments tumulars. Pels fragments trobats en la prospecció superficials es pot afirmar que és un jaciment ibèric, les restes que s'hi han trobat són ceràmica comú, fragment carenat a mà i ceràmica campaniana.

 

-        Vilagrasseta

Jaciment ibero-romà, ubicat entre les Pallargues i Concabella. S'hi localitza ceràmica ibèrica llisa i pintada, una mola ibèrica de moldre blat i un tros d'espasa de ferro de tipus La Tenne 2, dites troballes corresponen a la fase ibèrica. Pel que fa a la fase romana h localitzà colls, nanses i puntes d'àmfores de totes classes, fragments de ferro i un anell de gerro amb sigillum.

En la prospecció s'ha observat que hi ha un predomini de les terrisses de factura ibèrica, a més de ceràmiques grises de la costa catalana. La dispersió de materials és molt gran. Aquest fet, juntament amb la manca d'estructures fa que sigui molt difícil d'establir la ubicació precisa del jaciment. El lloc més propici és la vessant de migdia del promontori.

 

-        Montcortès

Promontori elevat sobre una plataforma rocosa situada ales rodalies de Montcortès. El seu material ceràmic avarca una àmplia cronologia que va des del món ibèric fins als baix imperi Romà: Ceràmiques ibèriques pintades, comunes, campanianes A i sigil·lates hispàniques i clares. No s'observa cap estructura.

 

-        Columbari de Montcortès

També  es localitza a les rodalies de Montcortès, damunt un tossal nivellat per la continuada neutralització de l'agricultura, damunt el qual es troben nombrosos fragments de ceràmica romana.

S'hi observa l'existència de vuit furnícules excavades a la roca d'arenisca. Les seves mides són 50 x 50 d'amplada i 60 cm de profunditat.

 

-        Plans de llengua eixuta

Necropolis romana d’època baix imperial, actualment inexistent, destruïda per l'eixamplament de la carretera de Cervera a Balaguer, en el seu punt d'intersecció amb la carretera de Tàrrega a Guissona.

En e moment de l'eixamplament de la carretera embla que aparegueren tres tombes de lloses, les quals foren destruïdes sense cap contemplació, sense poder-se recuperar cap resta.

 

Per últim assenyalem la importància d'aquest patrimoni, el qual forma part de la nostra pròpia història, i, com a tal, tenim l'obligació de conservar-lo i de conèixer-lo tan bé com sigui possible.

 

Una aproximació a les notícies documents dels pobles del municipi dels Plans de Sió. Al llarg dels segles XI, XII, XIII i XIV

 

Passant ja a les noticies documentals que poden configurar el nostre municipi trobem que tot l’espai geogràfic de l’actual municipi del Plans de Sió va ésser conquerit pel bisbe S. Ermengol d’Urgell, abans del 1024, i fou vinculat a la parròquia i al terme de Guissona. El dit  bisbe, el 14 de desembre del 1033, abans d’iniciar el pelegrinatge a S. Jaume de Galícia, deixà en testament a la canònica de Sta. Maria de la Seu d’Urgell la ciutat de Guissona, el seu terme i totes les seves pertinences. Aquest llegat fou reconegut, publicat  jurat pels seus testimonis, a la Seu d’Urgell, el dia 3 de desembre de 1035. Això vol dir, que la plena jurisdicció del municipi dels Plans de Sió passà a la canònica de Sta. Maria de la Seu d’Urgell.

El fet que no s’esmentin els indrets de l’antic municipi de l’aranyó ( Montcortés, l’Aranyó, el Canós i Muller) en els documents del S. XI, possiblement pugui explicar-se per la no existència de repobladors en aquells indrets. Els primers assentaments s’hagueren de donar durant el S. XII, especialment al Canós, aprofitant la proximitat de les aigües del seu reguer.

 

Les Pallargues

            L’any 1040 es cita el seu castell com a possessió de la canònica de Santa Maria de la Seu i, entre els anys 1052-1075 s’esmenta la seva església dedicada a sant Salvador. A l’arxiu Capitular de la Seu d’Urgell es conserva dues notícies dels anys 1075 i 1082 respectivament, referents a donacions de terres de l’indret de les Pallargues, del terme de Guissona. Un altre document constat que Arnau Company, la seva muller Guilla i llur fill, senyors de Claret, donaren a Guillem Bernat i la seva esposa Beatriu els castells i termes de Verdú i de Talarn, el dia 30 de novembre de 1081. A l’acta de consagració del temple de Santa Maria de Guissona, del dia 15 de setembre de 1098, es fa referència a Claret i a les Pallargues com a indrets del terme de Guissona.

Segons Mn. Bach, l’any 1139 Bernat de Claret donà al prepòsit de Solsona Saper, la meitat dels vassalls d’aquest castell. Recollint notícies d’aquesta mateixa època, l’indret de Claret com a possessió de la canònica de Solsona.

Segons Mn. Bach, l’any 1194, el senyor o el castlà del castell de les Pallargues era Guerau d’Alentorn; l’any 1315, Berenguer de Rajadell, alhora, senyor de les Pallargues i de Pelagalls; uns anys més tard, el domini senyorials passà al senyor Joan i Berenguer de Concabella, respectivament.

Sembla poder-se afirmar que el senyor de les Pallargues mantingué sempre l’alou del terme de Pelagalls.

Les Pallargues tenia unes 14 famílies l’any 1279.

 

Montroig

           

            Escassegen les notícies d’aquest indret. Resta documentada la pertinença del seu castell als Fluvià, l’any 1150. Sembla ser que l’any 1174 hi tenia possessions el monestir de Poblet. Durant el primer terç del S. XIV va pertànyer als Anglesola i, posteriorment, en fou senyor Dalmau de Mur. L’any 1382, Elisenda de Queralt, esposa de Simó de Mur, el deixà en herència a Dalmau de Queralt i Rocabertí.

 

Sisteró

 

            Juntament amb Golonor, pertanyé a la canònica de Santa Maria de la Seu. Un document del 29 de setembre de 1078 explicita que, un tal Berenguer deixà els drets que tenia sobre el castell de Golonor a Santa Maria de Guissona. L’any 1097m per primera vegada he trobat citat el castell de Sisteró cm una antiga quadra de Concabella.

Una notícia molt més tardana diu que l’any 1376 els Concabella tenien enfeudada la quadra de Sisteró a Arnau de Verdú; més tard fou arrendada a Berenguer Gilabert i a Jaume Sabater.

L’any 1359 Sisteró tenia solament 4 famílies.

 

Pelagalls

 

            La primera notícia que he pogut compilar diu que Berenguer deixà, l’any 1078, els drets que tenia sobre el castell de Queralt a la canònica de Sta. Maria de la Seu d’Urgell. Amb tot i pertànyer al senyor de les Pallargues, l’any 1098, en l’Acta de la consagració de l’església de Guissona, es cita l’església de S. Esteve de Pelagalls, Hagué d’ésser un indret amb una repoblació molt primerenca ja que l’any 1180 es consagra la seva església romànica.

En el fogatge de 1359, Pelagalls, era un nucli humà de 10 famílies.

 

Ratera

 

            En aquest petit indret s’hi aixecà un castell, el qual fou citat l’any 1097. L’any 1098, en l’acta de consagració de l’església de Sta. Maria de Guissona, apareix com un terme integra a la parròquia de Guissona.

A finals del S. XIV hi vivia una sola família; l’any 1496 està documentada l’existència de “ vassalls del benefici de Sta. Maria de Tauladells a l’indret de Ratera.

 

Concabella

 

            La condició del seu noble alouer donà una important rellevància al seu castell i a la seva església.

El dia 23 d’octubre de 1040, amb motiu de la segona consagració de Santa Maria de la Seu, la comtessa Constança, vídua del comte Ermengol II i el seu fill Ermengol III redotaren la canònica de Santa Maria de la Seu amb el castell que ja posseïa de Concabella. El dia 14 de novembre de 1051 Arnau Salla deixà, en testament, alous a les quadres de Concabella, als seus fills i a la seva muller Sança; també en deixà a l’església local de Sant Salvador. Els senyors de Concabella ja devien ésser uns personatges importants. Segons l’aportació del conegut historiador Bonnaissie,  l’any 1077, Guillem Arnal era un membre destacat de la cort del comte d’Urgell. L’any 1081 el senyor de Concabella era Guillem Berill i, uns anys més tard – 1102- Mir Arnal i Guillem Guitart de Concabella gaudien de l’amistat dels comtes d’Urgell Ermengol V i Ermengol VI. La dita condició de magnats del comte d’Urgell, dels senyors de Concabella, queda constatada de nou, quan B. de Concabella esdevé signatari de la Constitució de Pau i Treba dUrgell, l’any 1187.

En la butlla citada del papa Eugeni III, de l’onze de març de 1151, confirmant les possessions de la canònica de Solsona, consta l’església de Sant Salvador de Concabella com a patrimoni de la mateixa. Posteriorment, en l’acta de consagració de l’església de Santa Maria de Solsona, del deu de novembre de 1163, Bernat, bisbe d’Urgell, ratificà el domini de l’esmentada canònica sobre l’església de Concabella.

Després de molts anys sense haver pogut saber més coses sobre Concabella, l’any 1347, tenia 10 famílies. El mateix any, segons Antoni Bach, Berenguer de Peramola deixà en testament el castell a Gombau de Vilalta. Un any més tard – 1376- en Guerau d’Oluja era senyor de Concabella i l’any 141 el castell era una possessió de Sant Jeroni de la Vall d’Hebró.

 

Hostafrancs

 

            El seu castell apareix citat documentalment l’any 1073. El dia 5 de novembre de 1075, el bisbe Bernat d’Urgell i els seus canonges de Santa Maria de la Seu varen donar a l’important noble del comtat Brocard i  la seva muller Caritat, el castell d’Hostafrancs, del terme de Guissona i del comtat d’Urgell. Segons aquest document, la propietat o possessió del castell la mantindria Brocard i els seus fills, a canvi de dues lliures de cera anyals. Ara bé, després de la mort dels fills de l`’esmentat senyor, s’establí que, el castell junt amb totes les edificacions que s’hi haguessin incorporat, retornaria a la canònica de la Seu. L’any 1093, segons Antoni Bach, Berenguer Brocard deixà el castell d’Hostafrancs al seu germà Pere, mentre visqués. Posteriorment, esdevingué sempre possessió del capítol d’Urgell, fins al S. XIX

Philip D. Rasinano en el seu treball: “El català preliterari en uns documents de l’antic bisbat d’Urgell, fa un estudi filològic d’un text català que l’autor ha volgut intitular els “Greuges dels homes d’Hostafrancs”. Aquest document, considerat com un dels més antics, escrit en català, ens ofereix una colla de notícies sobre personatges i pobles de la rodalia, a més de palesar-nos les dificultats de subsistència d’aquella comunitat d’Hostafrancs.

El poble tenia 13 famílies l’any 1381

 

Montcortès

 

            L’indret, conquerit pel bisbe Ermengol d’Urgell, hagué de restar erm durant molts anys. L’any 1095 pertanyia al cavaller Solsonès Guillem Isart. La seva situació hagué d’aconsellar, amb el temps, la construcció d’un primer castell en possessió de Berenguer d’Anglesola, l’any 1306. L’any 1365 habitaren aquest enclau 4 famílies. Per altra part, consta que entre els anys 1375 i 1400 el castell era possessió de Bernat Berenguer LLompart.

Sembla ser que l’actual castell fou construït per Joan Sacierera a finals del S. XV

 

L’aranyó

 

            Malgrat esdevingué un indret conquerit pel bisbe d’Urgell durant el primer terç del S. XI, hagué de restar oblidat com a possible espai per a repoblar. Sembla ser que s’esmenta per primera vegada al segle XII, i, segons les investigacions de Mn. Bach, al segle XII, l’indret pertanyia a la família Montsuar. Posteriorment esdevingué una possessió en mans d’importants famílies de Cervera. L’any 1424 va pertànyer a Arnau d’Altarriba.

L’any 1381 el poble el formaven tres famílies.

 

El Canós

 

L’indret fou donat a algun cavaller o noble després de la seva conquesta pel bisbe Ermengol d’Urgell, abans de 1024.

L’any 1163, el comte Ermengol VII d’Urgell i la seva esposa Dolça, atorgaren als repobladors i futurs habitants d’Agramunt una important carta de població. Entre els nobles signataris que actuaven com a testimonis hi consten els senyor Arnal i Martí del Canós.

L’arxiver de Solsona, Mn. Bach diu, que el Canós, l’any 1332 formava part del veïnatge de Cervera i, posteriorment, pertanyé als senyors de Montornès

L’any 1365 l’habitaven 13 famílies, esdevenint així, un dels indrets més habitats de l’actual municipi dels Plans de Sió.

 

Muller

 

            Fou un indret conquerit pel Bisbe Ermengol d’Urgell, però el seu terme hagué de mantenir-se durant molts anys sense conrear. Possiblement, la manca d’aigua i la proximitat estratègica dels castells de l’Aranyó i de Montcortés, hagueren d’impedir el seu possible poblament durant l’època medieval.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Informació extreta del llibre “Els Plans de Sió, aproximació a la geografia, la història, els costums i l’art” – Coordinat per Tere Boncompte – Josep Mora i Assumpció Vilaseca

Comentaris de:

-           Magí Novell i Albareda

-           Joan Novell i Balagueró

 

Cercador

Ajuntament
Totes les administracions

Destacats

Mapa Web